Ha marxat el temps,
i m'ha deixat aquí,
a un baixador desconegut
perdut entre estacions.

No sé pas on caminar,
i tant se val realment on sóc,
el fred que més em punxa
és el fet que no m'importi.

Ni tampoc a ningú més.
Aquest meu avatar
caurà de la muntanya
sense més soroll ni rastre.

No existeix allò en silenci,
que ni es veu ni se l'escolta.
Potser millor que ser paraula
és no tenir res més a dir.

Eclipsi de mots, per tant,
quan la foscor m'estreny.
Si res no ha de ser llegit,
no té sentit el fet d'escriure.

De manera natural,
el que no cal es fa barrera.
I brindo pel camí ja escrit,
oblidat i repoblat, a poc a poc,
per la misèria d'aquests dies.