Dona d'aigua
que brolles
i fas brollar la terra
amb la carícia
del teu bes.

Fada infinita
que obres la finestra
a fonts i rierols
perquè dibuixin
el paisatge.

He oblidat ja
aquest teu llenguatge,
i poc comprenc
la immensitat
del que em vols dir.

I què hi farem...

Passaré el riu,
com sempre es passa,
massa aviat.
Però tu hi seràs.
Mirant-te el temps
que ve i que marxa.

I poc hauràs entès
el brogit del cor fugaç
que avui t'escriu,
aquesta breu joguina del destí
que ara et contempla.

Dol saber tan poc de tu.

Dona d'aigua.
Mare de tot.
Allà d'on tots vàrem sortir.
Allà on tots hem de tornar.