Si la mare ens és la mar
(i potser d'aquí en ve el nom)
la muntanya és... com dir-ho?
Una altra mare.
Dues mares amb molts noms,
des que naixem, fins a morir.
Sòlides, perpètues,
i tanmateix canviants.
Us estimeu i odieu alhora,
amb el vostre amant, el vent,
robant-vos la quietud
amb la qual vetlleu els homes.

Miro el dibuix de la carena
i endevino molts turons
que ens infanten rius i boscos,
i que ens fan sentir petits.
Sé que guarden vells secrets
de les fades i follets
que s'amaguen d'ulls poc nets,
prou absents de la innocència.

I miro el dibuix de la paciència
i reconec que poc som res.
Un sol batec del temps,
un alè que se'ns escapa.
I tot i això, dic mare i pare
a aquests nobles elements,
Mentre el meu amant, el temps,
em roba la quietud
amb què els contemplo.