La guerra, estimat,
és com un bufet de mitjanit.
Un festí grotesc on els homes
esdevenim porcs.
Pensem que les bombes
cauen com olives a un Martini,
i deixem que els líders
ens clavin discursos afilats
mentre preparen un sopar
on tu i jo en serem les postres.

La culpa és compartida,
com el fum d'un cigarret
entre els qui decideixen
i els qui no obren la boca.
Els polítics duran corbates
color de sang
mentre es renten les mans
amb la llum dels innocents.
I nosaltres, quan no diem res,
no en som espectadors,
ens fem actors d'aquest mal drama.

La guerra no és un joc
ni el fracàs de la paraula,
és una partida d'escacs
on els peons se sacrifiquen 
i els generals, disfressats d'homes,
són nens que fan anar
soldats de plom.
Però, ai, la carn i l'ànima
pesen més que el plom.

On és la humanitat?
On és la vida intel·ligent?
La guerra no és la nostra bogeria,
és la insensatesa compartida.
I no hi ha glòria en el dolor,
sols hi ha foscor que engoleix ànimes.

De qui és la culpa?
La culpa és nostra, estimat lector,
com una factura impagada
que de nit ens persegueix.
És la culpa compartida.
Per no dir res.
Per no fer res.

Si la guerra és un poema
escrit amb llàgrimes,
nosaltres, els poetes,
n'hem de ser els enterradors.