Hi ha poc a dir
quan s'és tan lluny.
Els paisatges de la vall
són clars, des de muntanya.
És per això que, tot sovint,
despullo les paraules
de matisos,
que ja és el crit
un gest prou matisat.
Per això trio altres llenguatges
i jugo amb "sfumatos"
per dibuixar paisatges nous.
Massa idíl·lics potser.
Massa irreals.
Tanmateix, la realitat poc té sentit
i és, més que mai,
mirar d'atrapar el vent
mentre la sorra
se'ns escola entre tants dits.
Allò que és important
envelleix rere mil màscares,
i en la supervivència
aflora l'animal, la bèstia.
Mal terreny
per sembrar-hi humanitat.
Mal teler,
per teixir-nos un futur.
Ara bé, tenim encara un bri diví
capaç d'esquinçar l'obscuritat.
És aquest el meu paisatge,
on robo al fred una esperança.