No he d'escriure, potser, avui.
Ni potser cap altre dia.
Les paraules són el vent
i la vida sols és sorra.
Senzillament muta la duna,
però el desert roman eixorc,
i al camí secret de l'aire
mai no es torna al mateix lloc.
Mots oblics, doncs, per sopar,
i versos torts de matinada.
Massa passes cap enlloc
i poc rastre de volada.
Al contrari, cada cop,
fa més mal la mossegada.
La serp guaita des de lluny,
els seus ullals són dins encara.
Però escric, i és que sóc viu,
i em bateguen les paraules.
El desert no és mai desert
si s'escolta el meu silenci.