Què n'esperes,
d'aquest silenci fosc?
No és pas buit.
Mira bé.
I escolta.
Que el silenci és poesia
quan es gesta la tempesta.

Mira el vent,
que no el veuràs,
però en sentiràs
la carícia inexplicable.
Són tants els motius
per defugir l'abisme...
i, tanmateix, ens crida i sedueix.
Com la veu d'una mare
que et crida a tornar casa
i que deixis de jugar.
Som tots uns nens perduts
al laberint de la raó ferida.

Ja ve l'hivern del mot,
i ara cal dibuixar l'aire.
Amb música de fang
t'hauré de vestir el cor
amb la seda que he robat
als meus àngels i diables.
No tinc res més, de fet.
La maledicció d'escriure
m'ha d'acompanyar,
com la vida, fins a la mort.

I penso, i així ho dic,
que mai no hi ha d'haver
una última paraula.
Fins i tot aquest silenci
no és pas buit
per molt que ho sembli.
Hi ha un bell mot que el defineix
i l'omple de sentit.

Aquest enigma
ja no és pas meu.
Me l'han pres els teus ulls,
que en llegir-me
han despullat tota noció
d'allò que et deia.
Ara el tens a dins,
com tens la vida.
Aprofita'l.