Sol ser més senzill
aturar-se a remirar
la cara coneguda
dels records
que no pas
imaginar-nos el dibuix
d'un futur inexistent.
I és, aquesta divisòria,
un fràgil equilibri
entre vellesa i joventut.
Vol l'experiència
prendre el lloc
del nen que som.
Matar-ne la capacitat
de fascinar-se
per no res,
i fer veure
que ho ha vist tot.
És temps de rebel·lar-se
i ser realistes:
Que res no és mai escrit
i tot és nou.