Novament t'escric
des del racó més sòlid
d'una ànima inconclusa.
On les foscors
són conegudes,
i els marges, sempre,
massa estrets.
Però tant se val.
En el fugaç camí de l'aigua
cap pedra no és eterna
ni cap roc és consistent.
Ballo el temps
al so d'aquesta vida,
feliç, content,
d'haver-la après.
Res més queda, ara,
que gaudir-te
en aquest, i just, present
mentre som un riu rogent,
al bell punt d'un nou capvespre.