Solitud acompanyada.
(Petició del mecenes Josep.)

Ombra lleu que no s'immuta,
solitud que omple l'estança.
Visc, i batego, dins l'oblit
rere d'una porta estanca,
en un silenci no volgut.

Boira i versos imparells.
Ni l'aire gosen pertorbar
per reivindicar el meu crit.
Poc se sent, la veu que tem
ser la pausa del moment,
des d'un passat que clama.

De tant en tant, sucumbiria
al dolç anhel d'incerta glòria,
però certament, encara hi sóc
(massa sovint ho dubto encara)
mig aprenent del temps que passa.