Presoner d'aquesta solitud buscada
res enterboleix el meu neguit.
Sóc amo del cas que li faig
a la meva eixelebrada percepció.
M'intenta enganyar mantes vegades
i a cada intent l'enganyo jo.
És aquest el nostre joc absurd
de contemplar i donar sentit
a un univers profundament tangible,
construït sobre un no-res en expansió.
Sols queda un pòsit breu i potser dolç
fet de pensaments volàtils
que pesen més que l'aire que els sustenta.
És aquesta la tosca solidesa
de tot allò que és, sense existir.