No és pas el poema
el que et commou.

No, no ho és.

És allò que allà, dins teu,
et burxa l'esperit,
desesperat,
cercant sortida.

Jo no sé el que és.

Potser, ni tu.

Però hi és.

I al sord so
d'aquests meus mots,
balla una dansa, qui sap què,
un grinyol incomprensible.

Pot ser que, temps ençà,
vares desar, sense voler,
la música que sents,
als plecs antics de pell i ànima.

Qui sap?

Jo no.

Potser, ni tu.