Si faltes,
la meva nit és un mirall.
El cel de marbre em pesa
i riu, en dibuixar-me la foscor.
Tanmateix, hi ets,
mig atrapada en el record.

Dorm un espai buit al meu costat,
racó de tu per revifar la vida,
mentre en el breu llindar del somni
la teva veu absent retorna
i alleuja aquest llençol eixut
del seu galdós paper de llosa.

A poc a poc, m'estimo, ara.
I aprenc així l'art d'estimar-te.
Mentre les nostres òrbites
retornen al seu gir habitual
lluny d'eclipsis tous i barroers
que infanten, per distància, més desig.