La vida et mira de reüll.
Poc que li veuràs la cara.
Trenco la lluna quan escric
i trec els peus de les sabates.
És aquest caminar indòmit
el que infanta aquest silenci
dels mots buits.

Trenco la lluna quan escric.

I ja no tinc ni peus, a les sabates.
És quan camino, que hi veig clar.
Però sóc cec. I llec i mut.
Per això sols parlo de la vida,
perquè és el gran misteri,
i puc transitar-la sense por
sent cec, i llec, i mut.

Trenco la lluna quan escric.