Com ens han cosit la por
a les ales i a la pell?
Com ens han tancat així
dins gàbies invisibles?

Dins meu, esquitxo la paret
amb somnis de colors,
i penso en tu, sense treva,
per fer-ho tot menys impossible.

Així aprenc a estimar i a no rendir
les armes del meu cor.
El deixo bategar lliure i aliè a tot,
en els verds prats de l'esperança.